Els grans barons del PP estan caient un rera l’altra. Primer va ser Zaplana, després la disputa interna amb Esperanza Aguirre i ara és Acebes qui anuncia la seva dimissió, el personatge que tants bons moments ens ha donat a Polònia. Sembla ser que aquí s’acaba una etapa i que en comença una de nova. L’aznarisme deixa pas a un centre dreta que intenta ser més centre que dreta, i que vol també ser més europeu. No és per menys, ja que fins ara el PP era una anomalia en el centredreta europeu. I també a Catalunya, la candidatura d’Albert Cirera està sent qüestionada per Aberto Fernàndez Díaz.
Sincerament crec que els moviments en el PP són una reacció a l’implacable PSOE del talant, de la modernitat, de la paritat i de les polítiques socials. I és que mitja l’Espanya va aixecar la cella a ZP, fent-lo de nou president del govern. El PP va mantenir-se en vots, i de seguida es va parlar d’una derrota dolça. Però en política es demostra una vegada més que no hi ha derrotes dolces. Pel que, arribats a aquest punt, Rajoy va fer extensiva una consigna molt clara en el seu partit: renovar-se o morir. I així ha estat. Mariano Rajoy està deixant morir a la cúpula més rància del Partit Popular i donant pas a la renovació entre les seves files. De moment, la situació ha donat lloc a escenes surrealistes: qui diria que Jiménez Losantos i Mariano Rajoy s’acabarien criticant mútuament.
0 comments:
Post a Comment