El meu mòbil no és un altaveu

Vull organitzar una campanya que tindrà com a lema: el meu mòbil no és un altaveu. I és que darrerament al metro no paro de sentir cançons de Reggeaton que surten de mòbils de darrera generació. I és una cosa que se’m fa difícil de suportar, ja que sembla ser que aquests individus necessiten que la gent escolti les seves cançons. De fet, en tots aquests telèfons mòbils els auriculars són un accessori que va inclòs, però que tots obliden al calaix dels desendreços. Aquest es un fenomen que alguns analistes veurien positivament; m’explico. Són molts els teòrics que van criticar l’aparició dels reproductors de música amb auriculars. Amb l’invenció del Walkman de Sony, molts apocalíptics de les noves tecnologies van augurar que aquest nou invent aïllaria a l’ésser humà del seu entorn i això s’acabaria traduint en conductes poc socials. Els éssers humans, dirien ells, són animals socials i necessiten relacionar-se: amb l’aparició d’aquestes màquines es posen barreres a la relació. I no deixen de tenir part de raó. Però, de totes totes, crec que la situació no s’arregla fent partícip a tot un vagó de metro d’una cançó que no he elegit escoltar. De fet, fumar és també un acte molt socialitzador, però no per sociable és menys perjudicial. El mateix passa amb les cançons de Reggeaton.