Avui en dia, si un mira la tele només veu cares boniques. Parlo d’informatius, de programes de tarda, de pel·lícules, de series de ficció. Les cares visibles d’aquest mitjà són sempre físics perfectes, gent atractiva amb somriures Colgate.
Però si un compara aquestes cares amb les d’un vagó de metro de la Línia 2 o amb els físics de la gent que s’espera en la sala d’un ambulatori, veu que alguna cosa falla.
Sens dubte, la TV té un poder d’influència molt gran. El cinema és també un mecanisme de persuasió importantíssim. Poc a poc, amb la sèrie d’impactes que una persona pot arribar a patir durant un dia fruit del cinema, de la publicitat i la televisió, pot arribar a interioritzar un cànon estètic que no és real. I no estic parlant de coses abstractes. El públic adult té suficients mecanismes per rebutjar el poder de la publicitat, de la TV, del màrqueting i el cinema. Però sectors de la societat tant vulnerables com els adolescents pateixen inconscientment una dictadura de la imatge que els produeix inseguretat i complexes. Això, eventualment, es pot acabar traduint en alteracions de la conducta alimentaria o depressions davant la impossibilitat d’aconseguir un físic perfecte. Les bulímies i les anorèxies són només alguns exemples. Cal que reflexionem sobre la societat occidental en la que estem convivint, la qual se sustenta en valors que persegueixen la recerca de la perfecció a tots els nivells. Cal que ens aturem a pensar en quin model de societat estem construint tots plegats.
0 comments:
Post a Comment