Badalona City

Com molts de vosaltres ja sabreu, visc a una ciutat perifèrica com és Badalona. Més concretament, visc a la perifèria d’aquesta ciutat perifèrica. La meva casa és tan fronterera que em menjo les natilles a Badalona però haig de pixar a St. Adrià del Besòs. Existeix un fet social ben curiós en aquesta ciutat. La població de barris com la Salut, Llefià, Pomar, etc... és gent que prové de les onades immigratories dels anys 60. En conseqüència, ha Badalona ha nascut una nova generació amb pares extremenys, andalusos, etc. Doncs bé, a tots aquests nouvinguts se’ls havia de donar un lloc per viure. Franco aleshores va impulsar tota una sèrie de pisos de protecció oficial, en una etapa que se la coneix com “el desarrollismo”. Aquest desarrollismo poc a poc va anar configurant la fisonomia d’una ciutat desordenada, gris i lletja.

Amb tot, el centre de la ciutat ha guardat i encara guarda les essències de vila de pescadors. Prova d’això són el Carrer del Mar, les cases baixes del barri del centre, les barques immòbils a la sorra de la platja... La seva gent, d’arrel catalana res té a veure amb la gent de la perifèria. O almenys això han pensat fins ara. Malgrat tot, els fills dels que el seu dia van comprar un pis de protecció oficial ara anem a la universitat i ens relacionem amb gent del centre de Badalona, de Barcelona, Girona...

Però aquestes antigues barreres que fixen un eix centre-perifèria continuen existint. I és que no he vist mai una ciutat tant centralista com Badalona. A Badalona city –com a mi m’agrada dir-li- el 90% dels serveis públics encara es troben en exclusiva en el centre de la ciutat. És l’exemple del Teatre Municipal de la ciutat, on jo hi treballo. El Teatre Zorrilla de Badalona es defineix com l’equipament cultural més important de la ciutat. És l’emplaçament que ha de rebre els artistes de gran talla. El passat mes de desembre, Jorge Drexler va venir a la ciutat a donar un dels seus concerts. Doncs bé, l’Ajuntament no va fer cap esforç de publicitar l’actuació d’aquest artista. En conseqüència, quan parlava del concert amb els meus amics, molts d’ells ni s’havien assabentat que l’artista vindria. Tots ells són de Badalona. Jo, com a taquiller del teatre, vaig poder comprovar com la majoria de gent provenia del centre de la ciutat. És normal, ja que el ressò de la programació del teatre es bassa en 4 cartells penjats al voltant del teatre.

D’una manera o altre, si el teatre no es comunica amb la perifèria està excloent a totes aquelles persones que, com jo, hem d’anar a gaudir de grans espectacles a Barcelona ja que quan venen a la meva ciutat no tinc forma d’assabentar-me.

I és també molt trist que els meus pares, que quan diuen que van a fer alguna compra al centre, tot hi viure en la mateixa ciutat, encara diuen “aquesta tarda anirem a Badalona”.