Anècdotes de ciutats on he estat aquest estiu que perfectament podrien sortir al darrera d’una capsa de cereals o ser notícia a Telecinco

A continuació, tota una sèrie de coses que als guies els hi fa molta gràcia explicar als turistes. A continuació, tota una sèrie de dades curioses que molts turistes, en arribar a casa, expliquen mentre ensenyen les fotos del viatge.

Nova York, New York City, The Big Apple o, com diu la meva àvia, Niu Yó. No és cert que NYC sigui la capital dels EUA. Però el que si és cert és que Nova York és la capital del món! Per diverses raons: allà hi conviuen centenars de cultures, és la ciutat on es troba la seu de la ONU i és, sens dubte, una de les urbes amb més presència en els mitjans de comunicació i en el cinema. Però tothom té un passat. I aquesta ciutat, on ara trobem magnífics edificis, parcs i avingudes, fa no tants anys era una extensió verge de terreny. I és que...

SABIES QUE...?

L’any en que l’intrèpid Giovani Verrazzano va descobrir Manhattan (1524), la regió estava habitada per més de 5.000 aborígens de la tribu dels Lenape. Gairebé 100 anys més tard alguns holandesos van acabar establint-se a l’illa. Peter Minuit, cap de la colònia holandesa, va decidir anomenar aquell territori Nova Amsterdam. Però per fer-ho, Minuit va haver de comprar la illa als seus habitants originals. Sabeu quin va ser el preu? 24 dòlars va ser el que Peter Minuit va haver de pagar a aquells indis. Més tard però els anglesos conqueririen el territori, els qui en honor del comte de York van anomenar a aquesta illa Nova York.

Washington. La capital dels EUA està territorialment encabida NO sota un estat, sino en un districte federal. Per tant, la ciutat de Washington es troba dins del districte federal de Columbia. D’aqui Washinton DC (Distric of Columbia). Per què Columbia és un districte federal i no un estat com qualsevol altre? Aquesta es la fórmula que permet diferenciar la capital nacional de la resta d’Estats. Per cert, Columbia es el nom poétic de Columbus, de Christopher Columbus, descobridor d’Amèrica. Més coses.

Cadascun dels estats dels EUA tenen un govern propi que administra i gestiona els interessos i les demandes de la seva població. Cada govern estatal té una representació en el Congrés dels EUA. Columbia i Wahington (que a la pràctica són una sola entitat), tot tenir un govern propi, són directament governats pel Congrés dels EUA, sense tenir un representant amb dret de vot. És a dir, els habitants de Washington no tenen cap representació en el Congrés. Per si això fos poc, els washingtinianos (paraula que us aviso m’acabo d’inventar) han de pagar un impost federal; un impost que no tots els estats paguen. Per aquest motiu, els washingtinianos estan molt rebotats: perquè paguen més impostos que la resta i a sobre els seus governants no tenen cap poder de decisió.

De fet, la guerra d’independència dels EUA, aquella que els va permetre deixar de ser colònia d’Anglaterra, va tenir com a motiu la manca de representació en el parlament anglès. Per aquest motiu

SABIES QUE...?

Les matrícules de Washington DC adopten un dels lemes de la guerra d’independència per protestar contra la falta de drets de vot. "No hi ha tributació sense representació", es el lema que es pot llegir en les matrícules dels washingtinianos, o washingtenys, o com es digui.


Sachsenhausen, 35 km al nord de Berlín. Sachsenhausen es una població petita, molt propera a la natura. Cases baixes, simpàtics veïns i bicis aparcades sense encadenar recolzades en tanques de cases baixes. Malgrat tot, aquesta plàcida població 60 anys enrere va ser una de les vil·les més fidels al règim nazi. Per aquest motiu, i per la seva proximitat a la capital alemanya, a Sachsenhausen s’hi va instal·lar el primer camp de concentració nazi que posteriorment va servir de model per als camps que es construirien més tard.

Sachsenhausen no és el camp de treball més famós, ni tampoc el millor conservat. Tothom coneix Auschwitz o Mauthausen, ja que els seus edificis estan en millor estat de conservació. Tot i així, no es necessiten grans edificis per descobrir l’horror que aquells interns podien arribar a viure.

SABIES QUE...?

Algunes fàbriques de pell i goma de Berlin provaven els seus productes amb els interns del camp. Els reclusos de grau més baix, eren equipats amb vestits militars, incloent pesades motxilles i uns sacs de sorra que havien de carregar. Tot seguit, se’ls calçava amb botes que eren proveïdes per determinades empreses. Aquestes empreses tenien interès en provar el teixit amb el qual fabricaven els seus productes. Així que, els interns eren obligats a corre al voltant del pati principal del camp en torn de 12h. Si s’aturaven, eren disparats o colpejats. La seva esperança de vida, era com a molt d’un mes. Massa temps tenint en compte que només ingerien 800 kcal al dia.


Praga. Diu la Wikipedia “Praga se ha desarrollado desde el siglo IX, conviertiéndose en una de las capitales más importantes de Europa en los siglos XVIII y XIX. […] Por sus características Praga es considerada como una ciudad global de clase gamma, a la altura de Ámsterdam o Washington y superando a grandes urbes como Roma, Estocolmo y Pekín. Praga también es conocida como "la ciudad de las cien cúpulas", "la ciudad dorada", "París de los años 20 en los años 90", "la madre de todas las ciudades" y "el corazón de Europa".

Seria bo que se la coneguès per aspectes més amagats.

Dimarts 7 d'agost, 3:20 am, Praga. Nacho i jo, després de sortir de festa del Karlovy Lazne Dance Club, decidim agafar el cotxe per fer ruta direcció Dresden unes hores fins que la son ens faci aturar en alguna àrea de servei. Al dia següent, continuaríem fins a Berlín, on tenim l’hostal.

Praga es una ciutat gran. És de nit, així que ens costa trobar l’autopista cap a Dresden.

Són ja les 3:40. En hem allunyat del centre de la ciutat. Cada vegada veiem menys gent pel carrer. Cada vegada estem més perduts. Ens aturem en una botiga 24/7. El depenent no ens ajuda: “Excuse me, dou you now how to get the E-66 to Dresden?” –li pregunto en un anglès clar. “No... no chesky, no help”. Però insisteixo: “Dresden, Berlin!” –l’amo de la botiga m’aparta la mirada fixant-se en una noia que acaba d’entrar. L’atén a ella. Surto de la botiga enfadat però també amoïnat. Seguim conduint sense saber on anem. Trobem uns policies que examinen una cadira de rodes en mig d’un carrer desert. La situació no pot ser més surrealista. Ens indiquen com agafar l’autopista E-66. Seguim les indicacions. Arribem a una avinguda ample, girem a la dreta i de sobte trobem una furgoneta amb més policia txeca. Ens fan aturar. Un d’ells li demana el passaport a en Nacho, que conduïa en aquell moment. El policia s’allunya per uns instants. Torna amb el passaport, i ens indica que aparquem el cotxe davant de la seva furgoneta. Ens pregunta si parlem txec. Tots dos neguem amb el cap. “Don’t worry, because I speak a little bit english. You have entered in a road where the cars are not allowed. The fine is 200 €” Automàticament, li diem que som turistes perduts, que el nostre cotxe es llogat, que no coneixem la ciutat i que hem seguit les instruccions d’uns companys seus. “We were just looking for the E-66”. “Yes, I know, but the fine is 200 €.” –ens ensenya un llibre on surt dibuixada la senyal que ens hem saltat, aquella amb un cercle vermell amb fons blanc. Li repetim que estem perduts, i li demanem que entengui la nostra situació, ja que no coneixem els carrers de Praga. “Ok, it can cost you 100€.” No entenem per què ha rebaixat a la meitat l’import. Intentem seguir parlant amb ell, però ens diu que ja fa prou rebaixant-nos a la meitat el preu de la multa. Finalment, Nacho em mira i em pregunta “Joan, què fem” “pagar-li, què hem de fer?!” li dic jo, encara incrèdul que un policia multi a uns turistes a les 4 de la matinada per saltar-se una senyal de circulació en una ciutat que no és la seva. Nacho mira el policia, i descaradament li pregunta: “It can be 50€?” “Ok”-li contesta el policia. Li donem els diners. El policia apunta unes quantes dades en la multa que Nacho al final ha de firmar. No ens dona cap còpia, cap rebut.

Tampoc el volem.

SABIES QUE...?

El sou mig d'un policia txec no supera els 690€ mensuals.


Berlín. Algú que hagués nascut l'any 1920 en aquesta ciutat podria haver suportat la duríssima postguerra de la IGM, la posterior crisi econòmica, política i moral en el si de la societat alemanya, el conseqüent ascens del nazisme al poder, el desenvolupament de la IIGM, la constitució de la RDA, de l'Alemanya dels dos blocs, la construcció del mur de Berlín, etc. Us podeu imaginar que aquesta ciutat supura història per tots els seus racons.
De totes totes, sembla increïble que després de tots aquests duríssims episodis per a la història, Alemanya continuï sent un dels referents econòmics a Europa. I Berlín, la seva capital, hagi estat capaç de refer-se un cop rere l'altra. I és que...

SABIES QUE...?

Degut als forts bombardejos de la IIGM Berlín va quedar destruïda en bona part. És per aquest motiu que el centre de la ciutat, el barri governamental (Mitte) és del tot nou. Els edificis d'aquest barri han estat dissenyats per Foster, Nouvel i companyia. De fet, si passegeu per aquesta zona tant céntrica, podreu trobar solars encara buits, on encara no s'han reconstruït els edificis que abans els ocupaven. Us imagineu trobar un solar buit al costat de Plaça Catalunya?


Miami. Sense cap mena de dubte, el Lloret de Mar dels EUA. Platges, culte al cos, un clima increïble, vida nocturna, cotxes descapotables (sí, nosaltres vam acabant llogant-ne un), noies en bikini patinant per Oceans’ Drive... Però un no oblida que està en territori americà, i que aquest és el punt més meridional i més proper a Cuba. Arribats a aquest punt, arriba el...

SABIES QUE...?

Miami Beach es la ciutat més propera a Cuba. A Key West, la part de la costa americana que rep tots els balseros, es troba a 140 km de Cuba. EUA, fort enemic de Cuba, ha creat una legislació especial per afavorir la immigració cubana, i intentar debilitar així el país dels Castro Bros. Aquesta llei diu que qualsevol ciutadà cubà que aconsegueixi trepitjar costa americana no podrà ser deportat. Si toquen platja americana, encara que sigui només amb la punteta del peu, automàticament es cancela la seva deportació. Quina llàstima que a la frontera amb Mèxic, custiodada pels centineles americans no passi el mateix.

Més coses. A Miami Beach el 70% dels habitants parlen l'espanyol. En moltes de les seves botigues un pot trobar un cartell que diu "English also spoken". Allà l'español es barreja amb les paraules angleses de forma natural. No és extrany sentir a algú dir " Abre la windola que tengo calor".