Ja fa més d’un any que el poble sirià va voler viure la seva pròpia primavera àrab. El moviment de protesta sirià, en defensa d’un canvi de govern i de l’entrada al joc democràtic, va provocar la reobertura d’una vella ferida: el conflicte entre alauís i sunnites.
 |
| Manifestants alauís defensen el règim d'El Asad |
La fractura religiosa entre aquestes dues maneres d’interpretar l’islam no es nova. Després de la I Guerra Mundial, quan va desaparèixer l'Imperi Otomà i el territori sirià va quedar sota control francès, l'Administració colonial es va recolzar en la minoria alauita, un col·lectiu que constituïa tot just el 10% de la població i que no es mostrava tan reticent a l'ocupació estrangera com l'àmplia majoria sunnita (gairebé el 80%). La transformació dels alauites en elit administrativa va marcar el futur de Síria.
L’any 1944 Síria va aconseguir la independència del govern francès, fet que va donar pas a una llarga successió de cops d’Estat pel control del país. No va ser fins l’any 1970 quan Hafez el Asad (pare de l’actual president sirià), va aconseguir fer-se amb el poder establint a Síria un règim totalitari. Aquest nou estat tenia una peculiaritat: els càrrecs de poder sempre requeien sobre un alauí.
Des d’aleshores, molta gent podria pensar que el gran enemic del règim sirià ha estat Israel. Però, a la pràctica, el conflicte més ferotge sempre ha estat intern.
Aprofitant l’actual onada d’aixecaments del Pròxim Orient, la majoria sunnita de Síria reclama al president Bachar El Asad la fi d’un règim que els ha discriminat sistemàticament, que ha retallat els seus drets i que ha fet els ulls grossos davant de la corrupció perpetrada per les castes empresarials i militars.
La resposta no s’ha fet esperar. El règim sirià ha ofegat aquestes protestes amb una brutal repressió consistent en detencions massives i en atacs de l’exèrcit als manifestants. La dura resposta del govern d’El Asad ha encès encara més els ànims de les protestes i alguns analistes sirians ja parlen d’una guerra civil a Síria.
Reaccions internacionals
Els primers a posicionar-se en el conflicte han estat els països amb interessos en aquest país. Rússia i Xina, dues potències amb governs forts i autoritaris, no senten gaire simpatia cap a aquells manifestants que prenen el carrer i les xarxes socials per exigir més llibertats o per protestar contra els abusos de poder. Rússia, a més, és un dels grans proveïdors d’armes de l’exèrcit sirià. Són els primers interessats a que aquesta guerra no s’acabi.
Els primers a posicionar-se en el conflicte han estat els països amb interessos en aquest país. Rússia i Xina, dues potències amb governs forts i autoritaris, no senten gaire simpatia cap a aquells manifestants que prenen el carrer i les xarxes socials per exigir més llibertats o per protestar contra els abusos de poder. Rússia, a més, és un dels grans proveïdors d’armes de l’exèrcit sirià. Són els primers interessats a que aquesta guerra no s’acabi.
Per la seva banda, Occident reacciona molt tímidament al respecte. L’OTAN encara no hi ha intervingut. Fins a cert punt, és normal: Síria no té tan petroli com l’Iraq.
0 comments:
Post a Comment