Letònia, Estònia, Lituània... Catalonia

L’estira i arronsa entre Madrid i el govern de la Generalitat en matèria de finançament continua. Els plaços per arribar a un acord definitiu no es compleixen. L’Estatut que va ser aprovat per la majoria de les forçes catalanes continua en stand by a l’espera de la publicació de la sentència del constitucional. A casa nostra, el tripartit adopta una actitud de queixa continguda; a la pràctica, això es tradueix en un silenci als molts greuges que es mereixerien un cop a la taula. El model autonòmic està esgotat.

Fa molts anys, els principals partits polítics van unir forces per crear un marc constitucional que assegurés la pervivència de la democràcia a Espanya. La redacció de la constitució del 78 va suposar un pacte de silenci per deixar enrere els abusos i les injustícies de les dècades anteriors. Calia començar de 0. D’aquesta manera, la transició democràtica va aconseguir reunir en una mateixa taula a la dreta post-franquista i al comunistes espanyols:tot un èxit. Malgrat tot, ja han passat més de 30 anys des de l’aprovació de la Constitució que defineix un model territorial cada vegada més caduc. Catalunya s’ofega estant a dins d’Espanya: s’ofega per un finançament insuficient, per unes infraestructures deficients, per la demagògia feta des del nacionalisme espanyol amb el model d’immersió lingüística, per l’anticatalanisme i el rebuig que es respira fora de Catalunya, per un Estatut que acabarà sent retallat per un tribunal que es basa en una llei de fa 30 anys, per uns papers robats en la Guerra Civil que encara no han estat retornats, per un president espanyol que promet i mai compleix...

Molta gent és conscient d’aquests greuges, però tot i així prefereixen mantenir-se dintre del règim autonòmic. Aquest és la forma d’actuar del pujolisme tradicional: intentar pactar amb Madrid, aconseguir el màxim per Catalunya. Com si fossin unes negociacions, com si haguéssim de demanar permís per reivindicar el que es nostre. Un problema s’ha de presentar sempre acompanyat d’una solució. No s´hi val només alçar el crit a les tertúlies de ràdio demanant un tracte just per Catalunya. Cal que aquesta gent que renega, proposin solucions. Ja fa anys que tinc molt clara quina és la solució per Catalunya.

Avui els que es declaren a favor de la independència se situen al voltant del 20%. Aquest percentatge ha augmentat, tot i que sostingudament, en els darrers anys. Amb un estat propi no hi ha lloc per tantes rebequeries. Tindríem el nostre propi finançament. Catalunya, una nació tradicionalment solidària, ho seguiria sent: però amb les quotes que es decideixin des d’aquí. L’idioma deixaria d’estar amenaçat davant de la disglòssia amb el castellà i davant dels nous moviments migratoris que, evidentment, prefereixen aprendre un idioma amb el que l’entendran aquí, a Madrid i a Sòria. A tots aquells que es queixen tant sobre el finançament, sobre l’estatut i sobre Zapatero... independència!