Mafalda, una nena de 44 anys

Els Beatles haurien de ser els presidents del món. Almenys, això és el que pensa la Mafalda, una nena de només sis anys que sorprenentment viu preocupada pels grans problemes de la humanitat. Escola la ràdio,mira la televisió i llegeix els diaris. Tota una líder d’opinió que somia amb la pau mundial i creu fermament en els valors democràtics. És una petita heroïna que creu en un món millor i que vol canviar un univers contaminat pels adults, ple de guerres, armes nuclears, injustícies i racisme.

La història de Mafalda

Mafalda va sortir a la llum fa aproximadament 44 anys, el 29 de setembre de 1964, en una publicació de l’època anomenada Primera Plana. Ho fa en un context polític prou convuls: a Brasil i Bolívia se succeeixen els cops d’Estat mentre que EUA comença a ocupar Vietnam. L’any següent, el dibuixant Quino trenca relacions amb el diari Primera Plana, traslladant la seva tira a el diari El Mundo Internacional. Més endavant, Jorge Álvarez, figura que seguia de prop els primers passos de Mafalda, publica el primer llibre amb les primeres tires en ordre de publicació. Surt a la venda pel Nadal i en només dos dies s’esgoten els 5.000 exemplars de la tirada. Davant d’aquest èxit, Álvarez torna a publicar un segon llibre sota el títol de “Así és, Mafalda”. Malgrat tot, Quino rescindeix el seu contracte amb El Mundo Internacional, i es trasllada a Siete Dias.

L’any 1969, Mafalda agafa les maletes i surt per primera vegada fora del seu país. A Itàlia es presenta el primer llibre de tires sota el títol “ Mafalda la Contestataria” de la mà d’Umberto Eco, qui s’erigirà com director de la col·lecció. A partir de l’any 70 Mafalda s’estén per diferents punts de la geografia. En aquest mateix any, apareix el primer llibre a Espanya. La censura del govern franquista obliga als editors a posar una franja en la tapa que hi digui: <>. Tot i així, sembla que les històries de Mafalda no desperten cap mena d’interès en els països del nord d’Europa. A Finlàndia la publicació d’un dels llibres recopilatori passen desapercebuts. El mateix passa a França i a Alemanya. Però a l’Argentina Mafalda ja s’ha convertit en tot un fenomen: són ja 10 els llibres del dibuixant Quino que s’han publicat amb un gran èxit de vendes.
Sigui com sigui, Quino decideix guardar la ploma: el 25 de juny del 1973 s’acomiada dels lectors de Siete Días, i el dibuixant argentí no tornarà a dibuixar més tires de Mafalda. No obstant això, l’autor segueix publicant diferents pàgines d’humor (aquesta vegada Mafalda no hi apareix) en el suplement dominical del diari Clarín.

Amb l’acomiadament d’aquest personatge de còmic, s’obre tot un període de reconeixements i premis que durarà més de 10 anys. Entre els guardons que Quino va rebre, destaquen, entre d’altres, la Palma d’Or del Saló Internacional de l’Humorisme de Bordighera, el Premi Konex i el gran premi internacional Max und Moritz.

Però sens dubte, el millor trofeu que Quino rep és l’acceptació internacional de les seves tires. L’any 1980 els llibres de Mafalda ja havien estat publicats amb èxit a EUA, España, Itàlia, Mèxic, Brasil, Cuba, Grècia i Suècia. A més a més, Mafalda es converteix en abanderada dels drets dels infants: el 1976, Any Internacional del Nen, UNICEF demana a Quino fer un pòster il·lustrant els 10 principis de la Declaració dels Drets del Nen. L’autor cedeix els seus drets sobre aquella edició a UNICEF.

Actualment però, podríem dir que Malfalda està jubilada. Quino ha deixat de publicar periòdicament les seves tires. Malgrat tot, Mafalda sempre apareix quan se la necessita, quan l’ocasió realment s’ho val. Les últimes vegades que se la pogut veure ha estat en el marc de campanyes dirigides als infants o en defensa dels drets humans.

Definitivament, aquest personatge ha esdevingut tota una icona, un símbol que ni tan sols el mateix autor esperava que esdevingués. Mafalda va aconseguir triomfar per la seva mirada honesta, crítica i irònica de l’actualitat. I és que ja ho deia Julio Cortázar: “No té importància el que jo pensi de Mafalda. Allò vertaderament important és el que Mafalda pensa de mi”

Uns orígens gens contestataris

Malgrat les connotacions de personatge-protesta que Mafalda té, el cert és que aquesta tira de còmic va néixer gràcies a la iniciativa d’una agència de publicitat argentina. L'agència Agnes Publicidad volia promocionar una nova línia d'electrodomèstics anomenada Mansfield. La intenció era representar la típica família argentina, amb el pare, la mare i dos fills. Així és com va néixer el primer dibuix de Mafalda. El nom va sorgir de la versió cinematogràfica de la novel·la "Dar la cara", de l'escriptor David Viñas. En una escena de la pel·lícula apareixia un nadó que es deia igual que la nostra heroïna. Finalment, la campanya publicitària no va veure la llum i Quino va guardar els esborranys en un calaix. El 1964 l'autor els rescata i els reconverteix en tires còmiques per la publicació Primera Plana.