Sens cap mena de dubte les contradiccions en el sí del tripartit s’estan repetint ara més que mai. Ja fou ERC qui va encetar aquesta tendència qüestionant el sí a l’Estatut i la reedició del govern de coalició. Ara, amb l’esclat de la crisi de la sequera, les opinions discordants entre les cúpules dels partits de govern i els seus diferents representants territorials afecten també a Iniciativa els Verds. Joan Herrera “enten” el “malestar” creixent entre els representants d’ICV a les Terres de l’Ebre davant la gestió “manifestament millorable” del conseller Baltasar.
Darrerament les cúpules directives dels grans patits han fer front a una nova necessitat: la gestió de les discrepàncies internes. És ben cert que les diferencies ideològiques en el debat d’idees formen part de la rutina i la quotidianitat de qualsevol organització política. Malgrat tot, sempre han estat això, internes. Però ara més que mai les desavinences en el si dels partits han arribat a la opinió pública, gràcies en part a declaracions com les que va fer la portaveu d’ICV en Tarragona, Arga Sentís, qui va manifestar sentir “vergonya” per la gestió de la sequera que ha fet Baltasar.Davant d’aquesta situació els dirigents nacionals de partits com ERC i ICV han de mesurar molt les seves paraules i les seves declaracions, intentant buscar l’equilibri perfecte per a que aquest foc creuat de declaracions no malmeti la imatge del partit. I és que en política la imatge ho és tot. I la unitat, la convicció, la coherència són valors necessaris quan es tracta de demanar el vot. A la cúpula d’ICV bé que ho saben. No els ha queda cap altra alternativa que reconèixer errors, per tal d’evitar el conflicte amb els militants ecosocialistes de Tarragona. Però també és necessari defensar, de forma més o menys cínica, la posició que s’ha mantingut fins ara. “Una de cal i una de arena”, que dirien els espanyols. Les declaracions de Joan Herrera al respecte de la crisi de la sequera en són un bon exemple: “Entenc el malestar perquè hi ha hagut una postura contraria als transvasaments i finalment hem hagut d’optar per una solució que a cap de nosaltres ens agrada”. I acaba dient: “la solució final és el mal menor”.
És evident doncs que la cúpula d’ICV ha intentat buscar l’equilibri entre les demandes a Tarragona i la defensa de la política de fons del govern català. En efecte, han intentat i encara intenten sortir d’aquesta crisi amb les menors fissures possibles dins de l’organització, esperant que el pas del temps acabi dissolent les diferències internes en l’opinió pública. I també necessiten un bon ruixat que, entre d’altres coses, refredi els ànims d’una militància descontenta i profundament insatisfeta.
0 comments:
Post a Comment