El passat dissabte vaig reunir-me amb en Tony i en Bernat, companys de Projecte9. Aquell matí de dissabte ens vam dedicar a planificar les iniciatives per aquest estiu de la nostra associació. No sé en quin moment de la conversa vam acabar parlant del regidor de cultura de l’Ajuntament de Badalona, en Jaume Vives (ERC). Ells em van comentar una actuació del regidor que creien injusta. M’explico.
Segons em van dir, l’Ajuntament de Badalona no subvencionarà les iniciatives culturals que es facin en castellà, és a dir, només recolzaran projectes que es basin en la cultura catalana. Això ho veien discriminatori, injust. No entenien que obres de teatre en castellà (l’idioma que més es parla a Badalona) no formessin part de la cultura catalana i que, com a tals, no fossin subvencionades.
Aix! Quin tema més delicat per parlar-ne un dissabte al matí. És ben cert que a ningú li agrada sentir-se discriminat. És del tot comprensible que moltes persones s’enfadin quan l’Ajuntament els tanqui el sac de les subvencions perquè “no fan cultura catalana”.
Quan reflexiono sobre el tema,intento ordenar totes les idees que em venen al cap sobre el tema. Intento se just i coherent amb mi mateix, i entendre el punt de vista dels altres. I he arribat a una conclusió prou reflexionada i mesurada. Crec que en el rerefons d’aquest tema es troba un debat molt més profund. M’explico:
Molts catalans sentim i pensem en Catalunya com a una nació. Alguns, la concebem com una nació que algun dia arribarà a ser independent. Per a tots aquests catalans, el català és la nostra llengua i la llengua que volem defensar davant de la evident amenaça que el castellà suposa. El català, com tots sabem, és un idioma institucionalment assentat, però socialment aïllat. La llengua és un element viu. Allò vertaderament important per a un idioma és que sigui parlat per les persones. Però avui en dia això no passa. Ningú explica acudits en català, de les 8 cadenes que un pot veure en la TV, només 2 són en català, ningú va a veure una pel·lícula en cinema en català, a Badalona els nens fan classe en català i en el patí juguen i es relacionen en castellà... i aquest són només alguns d’exemples. En podria explicar moltíssims més.
Tot això em fa pensar que en l’ús social del català encara ens falta molt camí per recórrer. En conseqüència, el català necessita ajuda. I l’administració ha de ser qui prengui mesures. Que l’Ajuntament de Badalona només presti ajudes a les iniciatives en català és una discriminació positiva, vers a una llengua que cal ajudar. El mateix passa amb la discriminació positiva vers les dones en el sí dels governs i empreses. Si creiem en una Catalunya en el que el català sigui el seu principal idioma, necessitem mesures com aquesta. Necessitem fer del català un idioma que no soni a diccionari Pompeu Fabra, que no soni ortopèdic. Necessitem que les persones el parlin, que li donin vida per encendre l’espurna que necessita. Catalunya no té la infraestructura d’un estat que serveixi de mecanisme per preservar l’idioma, no.
La meva és una declaració d’intencions molt clara: vull que el català sigui l’idioma que es parli a Catalunya. Vull que el català serveixi per a relacionar-nos amb altres persones, i no sigui motiu de conflicte. Vull, en definitiva, que en un futur no gaire llunyà el català també pugui conviure en igualtat de condicions amb el castellà, i que d’una vegada per totes es pugui parlar d’un bilingüisme real.
0 comments:
Post a Comment