"Busca bien en la cartera"

17:00 de la tarda. Avui em toca anar a treballar en autobús. El cotxe està en el taller. Arribo a la parada sota una de les primeres tardes de sol d’aquesta nova primavera. Agafo la B-25, l’autobús que em portarà al Teatre Zorrilla de Badalona, on hi treballo de taquiller. Trec la meva T-10 de la cartera, però de seguida veig les paraules “títol esgotat”. Miro a la cartera: no trobo cap bitllet. Escuro la meva butxaca, i només trobo unes monedes. Estic obstruint el pas... la cua d’avis que hi ha darrera meu comença a impacientar-se. Compto cèntims. Aixeco la mirada i veig el cartell que es troba a sobre del conductor: preu del bitllet: 1’30 €. Sembla que hagi trencat la guardiola: 1 amb 10... 1 amb 15... 1 amb 20. Em falten 10 cèntims. M’excuso al conductor i li dic em falten 10 cèntims. De sobte, sento darrera meu la veu d’una noia que es troba asseguda al primer seient de l’autobús, gairebé al costat del conductor. Em diu “Cuánto te falta?”. És una noia jove, embarassada de pocs mesos. Ha tret la seva cartera per posar-me els cèntims que em falten. És gitana. Finalment el conductor ressol la situació deixant-me passar. Li dono les gràcies a la noia i al conductor, i els avis comencen a desfilar amb les seves targetes roses. M’assec al final de la “tussa” –els de Badalona, a l’autobús li diem tussa-, connecto l’Ipod i començo a mirar de reüll a la gitana. Puc dir que he tingut moltes experiències amb els gitanos de Badalona: i poques vegades n’he tingut de positives. Els mateixos gitanets amb els que de petit jugava a futbol de més grans venien a buscar-me a l’escola per demanar-me a mi i als meus amics diners. Cada dijous a la tarda, en Julio i la seva colla de Sant Roc venien sempre a la porta de l’escola al ritme de: “Oye, tiene’ un euro?”. Si els hi deies que no, et podien dir “Venga, busca bien en la cartera” o també alló de “ Venga dame un euro por la mama que no te quiero matar”. Llavors era jo qui li deia: “Venga Julio que tú me conoces”. Encara recordo el mastegot que algun dels seus amics em va donar per radere. D’aquells dies vaig aprendre una lliçó: no te’n fiïs mai dels gitanos.

En efecte, aquells dies ja han passat, i un intenta no caure en el racisme. No es qüestió de raça, sinó d’entorn, de pobresa, de cultura i d’educació. Malgrat tot, molta gent té un sentiment de recel al veure un a persona d’ètnia gitana. Però, de totes totes, les generalitzacions per qüestió de raça son sempre injustificables. Va ser una noia gitana qui es va oferir a posar-me els diners del bitllet. Un gest que ni jo he estat mai disposat a fer i que no s’acostuma a veure gaire. D’aquell dia també vaig aprendre una lliçó: totes les generalitzacions són injustes... a excepció d’aquesta que acabo de fer.